Fer d’avis

avis

Els avis i àvies d’avui en dia són moderns, polifacètics, aventurers, treballadors, engrescadors i súper motivats. Jo no tinc un record gaire meravellós dels meus avis, més ben dit, no recordo els meus avis fent el que fan ara els meus pares i els meus sogres amb els nostres fills/es. Bàsicament perquè la relació que teníem amb ells era d’anar-los a visitar i prou, però ni jugaven amb nosaltres, ni ens venien a buscar a l’escola, ni venien a casa a fer-nos de cangur perquè els meus pares poguessin anar, per exemple, a un concert, ni feien la infinitat d’activitats que fan els avis i les àvies d’ara.

Segurament eren altres temps, les relacions familiars eren diferents, i la generació dels meus avis (que van patir misèries, una guerra, una postguerra i l’emigració de la seva terra per buscar una vida millor) dista molt de la vida que ha tingut la generació dels meus pares.

En qualsevol cas jo tinc un record dolç dels meus iaios (que així els hi dèiem a casa), la imatge que m’ha quedat a la memòria és la d’unes persones  a les quals sempre vaig veure velletes, que ens estimaven i ens acollien a casa seva però amb els que no vam tenir la relació que forgen molts avis amb els seus néts en l’actualitat.

Ja sigui per necessitat, pels horaris impossibles dels pares i mares, per la temuda arribada del període de vacances escolars o per pròpia iniciativa, els avis i les àvies d’ara estan molt presents en la vida de moltes famílies.

En el nostre cas tenim els avis a 100 quilòmetres i això fa que no puguem comptar amb ells qualsevol tarda de la setmana, ni que els puguem anar a visitar d’imprevist, o que ens puguin anar a buscar els nens a l’escola si s’han posat malalts. A canvi, però, tenim uns avis súper entregats, que sempre que poden ens vénen a visitar, que es queden a casa a dormir si els necessitem, que ens obren les portes de casa seva de bat a bat i que, perquè no dir-ho, es desviuen pels seus néts.

Quan vam tenir el nostre primer fill vaig patir el síndrome-de-la-mare-perfeccionista-que-no-vol-que-els-seus-pares-malcriin-al-seu-fill. Sobretot ho vaig patir amb els meus pares perquè els meus sogres ja tenen més rodatge (5 fills i 14 néts) i són més coherents amb la seva responsabilitat d’avis. Però els meus pares en convertir-se en avis van com embogir una mica, tenien pressa per quedar-se el nen a casa a dormir, volien fer infinitat de coses amb ells, contínuament els compraven coses totalment innecessàries i, perquè no dir-ho, els encantava malcriar-los. En un primer moment em va molestar molt, de fet encara em va durar amb el segon fill…Però amb el temps, amb l’experiència i gràcies també al testimoni d’altres pares i a articles que he llegit sobre el vincle pares/mares-fills me n’he adonat que no cal fer-ne un drama. Que si a casa els avis miren la tele més del que nosaltres els permetríem a casa, tampoc passa res. Que si el iaio els compra els cromos i les xorradetes que nosaltres mai els compraríem, tampoc n’hi ha per tant. Que si una iaia els dóna xiclets i l’altra els compra galetes que nosaltres no comprem, tampoc és tan greu. Que si els nens saben que anar amb els avis o amb els iaios és una cosa una mica especial i diferent, tampoc és dolent.

Al principi em xocava, i fins i tot em feia enfadar, que el meu pare tingués aquesta actitud amb els meus fills. I un dia em va dir: “A vosaltres us vaig educar perquè éreu els meus fills, però als meus néts em toca malcriar-los perquè per educar-los ja esteu els pares”. I en realitat, una mica de raó té.

En el fons aprens a no ser tant estricta, a ser més permissiva, a permetre’ls l’espai i el moment de fer d’avis a la seva manera, malgrat no compartir totes les decisions que prenen ni totes les actuacions que fan. I a poc a poc vas afluixant la corda, intentes entendre’ls, veure’ls amb uns altres ulls, restablir els vincles del passat (el record del que havien estat els teus pares) amb el present (que són els avis dels teus fills). I acceptant-los, acceptant-nos els uns als altres, la convivència és menys tensa i més fluïda.

Només em queda agrair, des d’aquest petit-espai-trosset-de-mi que és el blog, la dedicació immensa, l’estima profunda i la cura responsable que tenen tant els meus pares com els meus sogres amb els nens. Perquè gràcies a ells, als avis d’ara, els pares i les mares d’avui en dia tenim la vida una mica més fàcil.

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s