Aquell aparell anomenat televisor

El curs passat vaig ser tutora d’un grup de nens i nenes de 2n de Primària, pels que no esteu acostumats al món educatiu, vol dir nens i nenes de 7 i 8 anys. Un dia a classe parlàvem de la tele, del que veien els nens/es, de quan i quant miraven la tele. Alguns la miraven mentre sopaven (se’m van encendre els senyals d’alerta!), d’altres abans d’anar a dormir, alguns la miraven abans d’anar a l’escola, d’altres tota la tarda i fins i tot algun s’adormia al sofà mentre la mirava i després el posaven al llit…Alguns em van mirar estrany quan els vaig preguntar si miraven dibuixos o programes de la seva edat. I al final se’m va ocórrer preguntar quants televisors tenien a casa: vaig quedar esgarrifada quan la majoria dels nens/es (16 de 22) tenien 2 o més “teles”, però encara vaig quedar més esgarrifada quan molts d’ells tenien l’aparell a l’habitació. (Socorrs! Vaig cridar a dins meu!). Com és possible que hi hagi pares i mares que posin una televisió a l’habitació dels fills/es??

Confesso que amb el tema de la tele tinc tolerància zero i, per això, em costa veure la “irresponsabilitat” de la gent de tenir els nens/es “abandonats” davant de l’aparell sense saber què miren o sense controlar-ne el temps. A vegades tendim a pensar que el que fem nosaltres és el més correcte sense pensar que les famílies que actuen d’una altra manera bé deuen tenir els seus motius per fer-ho; però amb la televisió penso que hi ha pares i mares que, simplement, mai s’han aturat a reflexionar una estona sobre l’ús i abús de l’aparell.

A casa tenim un televisor al menjador, davant del sofà (com la majoria de la gent). Les normes són senzilles i clares:

  • Entre setmana només es pot mirar la tele una estona a la tarda (una mitja horeta).
  • Els dibuixos que mirem han de ser adequats a l’edat.
  • Quan s’acaba l’estona pactada tanquem la tele.
  • El cap de setmana podem mirar una estona la tele al matí i després de dinar.
  • Els dies que l’endemà no hi ha escola (divendres i dissabte) podem mirar el Tom&Jerry abans d’anar a dormir.
  • Mai mirem la tele quan esmorzem, dinem o sopem (de fet ho fem a la cuina i allà no hi ha aparell), perquè els àpats són un moment per explicar-nos coses i conversar en família.

Això no és cap recepta, cada família ha de trobar, segons les seves característiques, les seves pròpies normes. Però trobo que, com a pares i mares responsables d’una mainada, és imprescindible reflexionar sobre aquest tema. No és possible que un nen/a de 3, 4, 8 o 12 anys miri la tele sense que els progenitors en supervisin el contingut i el temps. La televisió és una finestra al món plena de brutícia i brossa i hem de seleccionar el que miren els nostres fills/es. Els nens/es han de saber que la tele no es pot mirar de forma ilimitada, de la mateixa manera que no els deixem menjar xocolata o llaminadures sense límits. Cada cosa té el seu temps i el seu espai. I si no comencem amb aquestes premises bàsiques ens trobem nens i nenes amb els sentits saturats de tan mirar les pantalles al cap del dia.

Anuncis

2 pensaments sobre “Aquell aparell anomenat televisor

  1. Ai bonica Alba…
    fa dies vaig assistir a una conferència sobre la lectura en pantalla i tenia pendent fer-ne un post. Va molt en la línia del que comentes. I et vull comentar algunes coses:
    El tema de la “tolerància zero” ho comparteixo profundament amb tu, som així.

    Del tema dels nens abandonats davant la tele… penso que és pitjor abandonar-los davant internet. No dic que no estigui malament, però tinguem en compte que tenim un munt de canalla orfe davant aparells electrònics (mòbils, teles, tablets, consoles)…. i orfes vull dir orfes. Ningú que els comenti què està bé i què no, ningú que els faci de model de com es fa, de què es fa. I llavors ens esgarrifem d’escàndols de pederastia que venen de xarxes socials que els nens.

    Següent cosa a comentar… dius “de la mateixa manera que no els deixem menjar xocolata o llaminadures sense límits”. Et penses que gaire gent es qüestiona què dona de menjar als seus fills?. SEgur que NO parlo per tothom qui llegeix aquest blog,…però mira enfora i veuràs que els és igual si el que mengen és transgènic, edulcorat, tractat, o d’on prové. Amb la xocolata i les llaminadures passa igual!. L’altre dia una mare a la porta de l’escola portava un “happy meal” per berenar a la seva filla!!!. Maigot!!!

    En fi… el que t’he dit… que estic totalment d’acord amb tu, però que tenim l’obligació de fer pedagogia d’aquestes coses des de TOTS els àmbits: salut, escola, lleure… perquè cada cop hi ha menys famílies que prenguin decisions, simplement es deixen portar pel corrent de fons.

    M'agrada

  2. Totalment d’acord, Núria…Hi ha un abandonament del tema “pantalles” en general. He fet el post només de la televisió perquè els meus fills encara no remenen l’ordinador i molt menys una consola (perquè mai en tindrem!!!! Jajajaja!).
    Gràcies per llegir-me! Muaaaa!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s