El cau: l’escola de la vida

Quan jo era petita anava al cau. Ens trobàvem els dissabtes a la tarda de 4 a 7, els caps ens preparaven tota mena d’activitats i jocs, anàvem d’excursió amb la motxilla a l’esquena que pesava molt i molt, dormíem sota les estrelles a les nits d’estiu, fèiem jocs de nit en la foscor del bosc amb el lot a la ma i rutes pels indrets més bonics del nostre petit país, mentre passàvem un bon grapat d’aventures que han deixat petjada i ja formen part de mi.

Una vegada un cap em va dir: “És que el cau és l’escola de la vida” i tenia raó. Al cau vaig aprendre a estimar i respectar als companys/es, a treballar en equip, vaig aprendre que volia dir la paraula “compromís”, a compartir les tasques que havíem repartit o el menjar que havíem cuinat entre tots/es, a plantar una tenda (que aleshores no eren iglús), a escoltar la tempesta arraulits dins del sac i també el silenci encisador de la natura…vaig aprendre moltes cançons que encara avui m’acompanyen, vaig pujar pics i muntanyes que no em veia capaç d’assolir, i em vaig banyar en rius d’aigües glaçades mentre contemplàvem la immensitat del paisatge.

Vaig créixer amb uns valors que penso que m’han aportat una infinitat d’aspectes positius en la meva vida. Hi passes la infantesa i l’adolescència, fins que un dia, quan ja has fet tot el trajecte com a nen/a, et converteixes en cap per fer-te responsable d’una mainada amb qui comparteixes estones molt boniques i dels que també n’aprens moltíssim. Vaig passar vora 12 anys de la meva vida al cau, i sempre vaig tenir molt clar que el dia que tingués fills/es, m’encantaria que també hi anessin.

I així ha estat. Aquest curs en Guim, el gran de casa, ha començat a anar al cau. Allà es troba amb un grup de nens i nenes (alguns de la seva escola i molts d’altres no) i un grup de caps joves i molt motivats que els engresquen a fer una pila de jocs i activitats, a dormir fora de casa, a caminar petites distàncies…Els inicis no han sigut fàcils, sobretot perquè el preocupava una mica passar la nit fora de casa sense nosaltres. Però quan veus la cara d’alegria quan torna d’un cap de setmana de sortida, brut de dalt a baix (senyal que s’ho ha passat genial!), explicant-nos el munt d’aventures que han viscut és quan penses per dins: “S’ho ha passat molt bé!”, i se t’escapa mitja rialla de felicitat. I aleshores t’adones que val la pena, que encara que ell ara no en sigui conscient, el que visqui al cau anirà quedant dins seu i el farà créixer com a persona.

Si teniu fills/es a partir de 6 anys, i encara dubteu de si el cau és una bona opció educativa, aquí us deixo un enllaç on us acabareu de convèncer i trobareu el cau més proper a casa vostra:

http://www.escoltesiguies.cat/vine-al-cau