Noves aventures amb la Rita!

Per setmana Santa vam llogar una autocaravana i vam passar uns dies genials al Valle de Benasque, a Huesca. Ens va agradar tant l’experiència de voltar amb la casa a sobre que, quan vam tornar, vam començar a estudiar diferents possibilitats. Evidentment, a nivell econòmic, no ens podíem permetre comprar una autocaravana, així que vam començar a mirar caravanes de segona mà. I, com tot, ens vam adonar que això de les caravanes és un món, que n’hi ha de diferents mides, pesos, distribucions, preus…Primer de tot calia saber quin pes podia arrossegar el nostre cotxe. El que vam tenir clar aviat, després d’endinsar-nos en el fabulós món de les caravanes, és que en volíem una petita, fàcil de portar i maniobrar i, el més difícil, que fos de 5 places!

Després d’uns quants dies i algunes desil·lusions (ja que vam anar a veure caravanes molt velles o atrotinades) finalment vam ensopegar amb la Rita!! Va ser com un amor a primera vista! Una caravana de la marca Moncayo de més de 25 anys i amb la distribució ideal: una taula convertible en llit doble i una llitera triple! El preu ens va encaixar i de seguida vam veure les possibilitats de reformar-la al nostre gust: un toc de pintura, canvi de les cortines i les coixineres antigues, canvi dels llums i un terra nou efecte fusta! Finalment l’hem portat a fer una revisió i aviat farem la primera sortida a la platja amb la Rita!

Els antics propietaris la van pintar per fora amb aquestes flors…A nosaltres no ens acaba de fer el pes, així que només ens quedarà pintar-la per fora: Voleu veure l’abans i el després??

    

    

    

  

  

   

 

I aquí algunes imatges del making-off:

 

 

Mai diguis mai

ball

Els meus fills mai tindran joguines bèl·liques”, “Els meus fills faran l’esport que vulguin menys futbol”, “Als nostres fills mai no els comprarem equipacions del Barça”, “A casa nostra mai hi haurà videoconsoles”…Quan no tenia fills o quan eren molt petits, m’havia repetit moltes vegades aquests “mais” per consolidar les meves conviccions i projectar un futur d’acord amb les meves creences anti-joguines-bèl·liques, anti-futbol o anti-videojocs, per posar alguns exemples. Però a mida que els nens van creixent et topes amb l’autèntica realitat i comences a fer malabarismes per seguir amb els teus “mais” ben intactes.

En Guim està a punt de fer nou anys i li perd el futbol. Fins l’any passat vam aconseguir que combinés el bàsquet amb una activitat multiesportiva al pavelló del poble. Val a dir que hi anava molt content, perquè li agraden tota mena d’esports, però tot sovint ens deia que a ell li agradaria fer futbol. Cada vegada que sortia el tema, jo veia com els meus “mais” trontollaven i sense voler-ho acceptar es tornaven més “potsers”…Després d’algunes converses profundes de parella vam decidir que havia arribat el moment d’escoltar les seves preferències i deixar-lo escollir lliurement sense condicionar la seva tria. I a finals d’estiu va arribar la gran pregunta: “Guim, quin esport t’agradaria fer aquest curs?”. Ja sabíem la resposta i l’enorme il·lusió que li feia anar a entrenar amb l’equip del poble i amb alguns dels seus amics d’escola.

I així és com he passat de voler preservar als meus fills de l’impacte tòxic del futbol mediàtic, a trobar-nos els dissabtes al matí animant al nostre fill i als seus companys d’equip, faci sol o faci fred, visitant tots els camps de futbol de la comarca. Pel que fa a les equipacions del Barça, que jo sempre he trobat ridícules i espantoses, en tenim 5 o 6 regalades o heretades dels cosins més grans…Es veu que per jugar a futbol, encara que sigui al pati de casa, cal posar-se tota la disfressa. A l’armari, a més, s’hi suma l’equipació d’entrenament del seu equip de màniga llarga i curta, l’equipació del partit també llarga i curta (jo desconeixia tot aquest protocol), i l’última adquisició, l’equipació de la selecció francesa, gentilesa dels Reis de l’Orient.

És ben cert que els fills et canvien la vida, però fins i tot et modifiquen les teves creences que pensaves fermes i inamobibles. I a mida que van creixent, tu vas aprenent amb ells que res és per sempre, que tot canvia, que res és tant horrible ni tot és tan perfecte, que hi ha possibles i impossibles, que el que ahir era molt vàlid potser avui ja no ens serveix, o que el que mai ens havíem plantejat potser és una possibilitat.

De moment l’únic “mai” que seguim mantenint sòlid és el de les videoconsoles, i esperem que sigui per molts anys que compartim el temps de lleure amb els nostres fills jugant a jocs de taula, anant amb bicicleta, explicant contes, cantant i tocant instruments, cuinant, dibuixant, pintant o fent infinitat d’activitats menys alienants que les “maquinetes”.

 

Fer d’avis

avis

Els avis i àvies d’avui en dia són moderns, polifacètics, aventurers, treballadors, engrescadors i súper motivats. Jo no tinc un record gaire meravellós dels meus avis, més ben dit, no recordo els meus avis fent el que fan ara els meus pares i els meus sogres amb els nostres fills/es. Bàsicament perquè la relació que teníem amb ells era d’anar-los a visitar i prou, però ni jugaven amb nosaltres, ni ens venien a buscar a l’escola, ni venien a casa a fer-nos de cangur perquè els meus pares poguessin anar, per exemple, a un concert, ni feien la infinitat d’activitats que fan els avis i les àvies d’ara.

Segurament eren altres temps, les relacions familiars eren diferents, i la generació dels meus avis (que van patir misèries, una guerra, una postguerra i l’emigració de la seva terra per buscar una vida millor) dista molt de la vida que ha tingut la generació dels meus pares.

En qualsevol cas jo tinc un record dolç dels meus iaios (que així els hi dèiem a casa), la imatge que m’ha quedat a la memòria és la d’unes persones  a les quals sempre vaig veure velletes, que ens estimaven i ens acollien a casa seva però amb els que no vam tenir la relació que forgen molts avis amb els seus néts en l’actualitat.

Ja sigui per necessitat, pels horaris impossibles dels pares i mares, per la temuda arribada del període de vacances escolars o per pròpia iniciativa, els avis i les àvies d’ara estan molt presents en la vida de moltes famílies.

En el nostre cas tenim els avis a 100 quilòmetres i això fa que no puguem comptar amb ells qualsevol tarda de la setmana, ni que els puguem anar a visitar d’imprevist, o que ens puguin anar a buscar els nens a l’escola si s’han posat malalts. A canvi, però, tenim uns avis súper entregats, que sempre que poden ens vénen a visitar, que es queden a casa a dormir si els necessitem, que ens obren les portes de casa seva de bat a bat i que, perquè no dir-ho, es desviuen pels seus néts.

Quan vam tenir el nostre primer fill vaig patir el síndrome-de-la-mare-perfeccionista-que-no-vol-que-els-seus-pares-malcriin-al-seu-fill. Sobretot ho vaig patir amb els meus pares perquè els meus sogres ja tenen més rodatge (5 fills i 14 néts) i són més coherents amb la seva responsabilitat d’avis. Però els meus pares en convertir-se en avis van com embogir una mica, tenien pressa per quedar-se el nen a casa a dormir, volien fer infinitat de coses amb ells, contínuament els compraven coses totalment innecessàries i, perquè no dir-ho, els encantava malcriar-los. En un primer moment em va molestar molt, de fet encara em va durar amb el segon fill…Però amb el temps, amb l’experiència i gràcies també al testimoni d’altres pares i a articles que he llegit sobre el vincle pares/mares-fills me n’he adonat que no cal fer-ne un drama. Que si a casa els avis miren la tele més del que nosaltres els permetríem a casa, tampoc passa res. Que si el iaio els compra els cromos i les xorradetes que nosaltres mai els compraríem, tampoc n’hi ha per tant. Que si una iaia els dóna xiclets i l’altra els compra galetes que nosaltres no comprem, tampoc és tan greu. Que si els nens saben que anar amb els avis o amb els iaios és una cosa una mica especial i diferent, tampoc és dolent.

Al principi em xocava, i fins i tot em feia enfadar, que el meu pare tingués aquesta actitud amb els meus fills. I un dia em va dir: “A vosaltres us vaig educar perquè éreu els meus fills, però als meus néts em toca malcriar-los perquè per educar-los ja esteu els pares”. I en realitat, una mica de raó té.

En el fons aprens a no ser tant estricta, a ser més permissiva, a permetre’ls l’espai i el moment de fer d’avis a la seva manera, malgrat no compartir totes les decisions que prenen ni totes les actuacions que fan. I a poc a poc vas afluixant la corda, intentes entendre’ls, veure’ls amb uns altres ulls, restablir els vincles del passat (el record del que havien estat els teus pares) amb el present (que són els avis dels teus fills). I acceptant-los, acceptant-nos els uns als altres, la convivència és menys tensa i més fluïda.

Només em queda agrair, des d’aquest petit-espai-trosset-de-mi que és el blog, la dedicació immensa, l’estima profunda i la cura responsable que tenen tant els meus pares com els meus sogres amb els nens. Perquè gràcies a ells, als avis d’ara, els pares i les mares d’avui en dia tenim la vida una mica més fàcil.

 

 

Quan tot flueix

arbre

És curiós comprovar que quan estàs de bon humor, més tranquil·la, amb ganes de compartir vivències relaxades amb els nens, quan se senten escoltats i respectats, sembla que tot flueix millor. I últimament me n’adono que, no només a casa sinó també a l’escola amb els meus alumnes, els infants tendeixen a reflexar allò que nosaltres projectem, talment com si fos un mirall. Quan estem contents, projectem positivisme i és així mateix com ho reben els nens/es i ens ho retornen. És tan important la nostra actitud davant dels nens/es que aprenen més del que fem que no pas del que diem. Però tot i així, el que diem també és important i el “com” ho diem és la clau per mantenir un clima serè.

Fa un temps una molt bona amiga em va recomanar el llibre “M’agrada la família que m’ha tocat. Educar en positiu” de la Carme Thió, una petita perla que ens recorda la importància de viure i veure l’educació i la vida en general de forma positiva. A vegades tendim a fixar-nos en allò que no ens agrada, en el que fan malament els altres, construim frases negatives i tot això traslladat a la manera d’actuar amb els nostres fills/es no fa més que tensionar encara más les coses. És tan important la manera de parlar com la manera d’actuar. No és el mateix dir al nostre fill/a: “No cridis!” (i ho diem cridant), que dir-li “Parla més fluixet, si us plau” (amb un to suau). No és el mateix dir al nostre fill/a que no es vol dutxar: “Entra a la dutxa que fas pudor” que dir-li “Saps? Si et dutxes faràs molt bona olor”. Tal i com diu l’autora d’aquest llibre que us recomano moltíssim “Parlar en positiu surt molt més a compte que no pas criticar, perquè la crítica et posa a la defensiva“.

Em vénen al cap milers d’exemples de situacions que es podrien haver resolt d’una manera més plàcida si les paraules no estiguéssin enverinades des del primer moment. Però no només amb els nostres fills/es i alumnes, sinó amb la nostra parella, amb els nostres pares i germans, amb els companys/es de feina, amb els amics…I no dic que sigui fàcil, però reitero que és necessari, si volem establir relacions sanes i experiències positives.

La vida flueix de forma harmònica quan li permetem que així passi. Està en les nostres mans fer de casa nostra un espai tranquil i positiu perquè els nens/es creixin feliços.

5 anys al teu costat!

Velas-cumpleaños-5

Avui fa 5 anys que vaig sentir la teva pell damunt la meva per primera vegada, vaig veure els teus ulls preciosos i em vaig sentir la mare més feliç del món. Avui fa 5 anys que vam ser pares per segon cop i que el teu germà va deixar de ser fill únic per convertir-se, per sempre, en el teu germà gran, a qui tant admires. Avui fa 5 anys que vam descobrir que estimar no té límits i que el nostre cor té capacitat infinita per repartir amor…

Al teu costat hem après a caminar sense pressa, a embadalir-nos amb els teus arguments, a cultivar la paciència, a estimar-te cada dia i veure com ens omples de vida…Un segon fill et permet pendre’t les coses amb més calma, perquè ja tens l’experiència del primer i saps que ni tot és tan greu ni res és tan fàcil.

Amb la sort de tenir un germà més gran, ens ha fet la sensació que tot ho has fet abans: vas caminar abans que en Guim, vas començar a parlar molt més clar de seguida, vas aprendre a anar amb bicicleta molt aviat i ara ja vols començar a llegir com el teu germà. I és que tenir algú per sobre t’anima a superar-te molt més que quan ets un de sol. Això ho hem constatat. I ara em pregunto si el teu germà petit també tindrà aquestes ganes boges d’assemblar-se a tu…

 

 

 

La lactància materna

lactancia1

Quan et converteixes en mare descobreixes l’apassionant i fins aleshores desconegut món de la lactància! Cada vegada hi ha més informació i més assessorament en aquest tema per part dels professionals de la salut, però la última paraula sempre la tenen les mares. Avui us faig arribar la meva experiència i la meva opinió sobre la lactància materna.

Ja us vaig explicar fa un temps en aquest post que vaig formar part del projecte Mamamorfosis, pel qual vaig haver d’escriure sobre diferents temes relacionats amb la maternitat. Finalment, no tots els documents que vaig enviar a la promotora d’aquesta iniciativa van ser publicats, així que avui recupero un d’aquells escrits que vaig fer sobre la lactància materna i que no va estar inclòs en el llibre. Està escrit en castellà perquè la publicació així ho requeria. Així que si us interessa el tema, podeu seguir llegint:

La leche materna, como mucha gente sabe, es el mejor alimento que puede recibir un bebé porque tiene unas propiedades altamente beneficiosas que ninguna leche de fórmula puede garantizar. Contiene una serie de elementos que protegen al lactante de las enfermedades más frecuentes, como la diarrea y la neumonía y, además, se ha demostrado beneficiosa para el desarrollo neurológico y visual.

Fui mamá por primera vez a los 26 años. Era primavera. Cuando vi la cara de mi bebé supe que aquello era lo más mágico y maravilloso del mundo. En el hospital tuve la suerte de encontrarme con Julia, una enfermera muy vinculada al mundo de la lactancia, mamá de tres niños, que me ayudó muchísimo en mis primeros pasos con la lactancia, pues yo era inexperta (como todas las madres novatas) y mi hijo tenía poco peso y poca fuerza para succionar. Tuve que utilizar pezoneras de silicona durante dos meses, pero con constancia y paciencia pude hacer una lactancia materna exclusiva y a demanda durante los 6 primeros meses de Guim. Julia también me recomendó que asistiera a un grupo de lactancia del cuál ella, junto con otras chicas, era asesora de lactancia, y así fue como cada lunes por la tarde me encontraba con otras mamás, llenas de dudas y miedos, pero con unas ganas tremendas de ser muy buenas madres, en un espacio donde compartíamos nuestras experiencias y nos ayudábamos las unas a las otras. Desde entonces, siempre recomiendo a mis amigas y conocidas que tienen un bebé por primera vez, que acudan durante un tiempo a un grupo de lactancia o de post-parto, porqué te sientes menos sola, más fuerte y, sobretodo, compartes. Guim estuvo tomando leche materna hasta los 20 meses, momento en el cuál lo desteté porqué deseábamos tener otro hijo y no me quedaba embarazada. Después de dejar el pecho me volvió a venir la regla y tuve mi segundo embarazo.

Fui mamá por segunda vez a los  29 años. Biel llegó al mundo en invierno. Cuando lo tuve en brazos supe que era capaz de amar infinitamente a más de un hijo. Como ya tenía experiencia, la lactancia materna fue mucho mejor que la primera vez. Aún así quise compartir y charlar con otras mamás y asistí a un grupo de lactancia durante un tiempo. Biel hizo lactancia materna exclusiva y a demanda durante 6 meses y aunque a partir de entonces empezamos a introducir la alimentación complementaria (papillas de fruta, de verdura, cereales…) no quiso comer nada que no fuera mi leche hasta los 8 meses. Tampoco quería biberones y yo me desesperaba porqué me tenía que reincorporar a trabajar y el solo ¡se alimentaba de mi leche! El primer mes que pasó en el Jardín de Infancia no comía nada hasta que yo llegaba a buscarlo. Cuando me veía entrar por la puerta me abría la camiseta para que le diera pecho. Creo que lo pasé peor yo que él. Después nos pasábamos toda la tarde y la noche pegaditos y haciendo “teta”. En algún lugar leí que hay bebés que invierten los horarios y pueden aguantar sin comer nada mientras mamá está trabajando. Por suerte enseguida empezó a comer otros alimentos que le podían dar las educadoras en la Guardería. Igual que su hermano tomó leche materna hasta los 22 meses, momento en el cuál lo desteté porqué deseábamos ser papás otra vez y dando pecho no me venía la regla. Al cabo de unos meses me volví a quedar embarazada.

He sido mamá por tercera vez a los 33 años. Iu nació en otoño. Fue un parto tan rápido que casi nace en el coche. Tenía prisa por ver el mundo y conocer a sus hermanos y a sus papás. Cuando le besé supe que ser madre es lo más bonito que nos regala la vida. La lactancia materna con Iu ha sido extremadamente fácil. Tiene 6 meses y ha hecho lactancia materna exclusiva y a demanda igual que sus hermanos hasta ahora. La experiencia es un grado. Cuando estaba embarazada de mi tercer hijo una amiga me habló de la Donación de Leche Materna. Me dijo que ella se había hecho donante y me explicó el procedimiento. Me pareció tan interesante que busqué la página web de El Banc de Llet Materna (que pertenece al Banc de Sang i Texits) para leer toda la información y también me hecho donante. La leche materna de las donantes ayuda al desarrollo y crecimiento de bebés que nacen prematuros con riesgo de patología digestiva o intestinal. El consumo de leche materna disminuye las infecciones generalizadas graves y combate la necrosis intestinal, la causa principal de defunción entre los neonatos. En los tres primeros años de existencia del Banc de Llet Materna se han podido ayudar más de 500 bebés prematuros en Catalunya. Así que ¡vale la pena intentarlo!

Mi experiencia con la lactancia materna siempre ha sido positiva. Aunque al inicio no fue fácil, y las noches dando pecho son un capítulo a parte, no me arrepiento de nada. Somos mamíferos y la naturaleza nos ha dotado de este poder tan animal que es amamantar a nuestros hijos. El contacto físico y el vínculo que se crea entre la madre y el bebé es algo muy íntimo y profundo…mirar y enamorarte de tu bebé, alimentarlo, protegerlo y mimarlo…es un fenómeno “todo en uno” que no podemos desperdiciar.

Estimats Reis de l’Orient…

reis

Ja queden poquets dies per la nit més màgica de l’any! A casa els nens s’emocionen enormement el dia 5 i 6 de gener. El dia 5 perquè anem a veure com arriben els Reis de l’Orient; al nostre poble l’arribada dels Reis és molt especial. Els nens els esperen amb els seus fanalets davant d’una petita església de pedra. Els Reis arriben per la carretera, baixen de les carrosses i passen per davant dels infants mentre tothom canta la cançó de “Els Reis de l’Orient”. Després entrem tots a dins l’església, els Reis i la seva comitiva fan un parlament i després ens podem acostar a saludar-los i donar-los la carta i ells ens obsequien amb una bossa de caramels. Pels nens és molt impactant poder veure els Reis de tan a prop. El dia 6, segurament com a totes les cases on hi ha mainada, a les set del matí ja estem tots llevats perquè l’emoció els fa saltar del llit!

Aquest any hem decidit fer la carta dels Reis sense cap catàleg de joguines al costat i ha estat tot un èxit! De fet, no ha entrat ni un sol catàleg de joguines en totes les festes. Així els nens poden fer l’exercici de pensar realment que els agradaria que els portéssin els Reis, amb la mirada neta i sense estar influenciats per les imatges de la publicitat. Recordo que l’any passat teníem un parell de catàlegs i en Biel veia tantes joguines que ho volia demanar tot! Així que, després de l’experiència i gràcies a l’experiència, hem pogut canviar aquesta bonica tradició d’escriure la carta dels Reis en família: vam anar a comprar uns fulls de colors i amb el paper en blanc ens vam posar a pensar que ens faria molta il·lusió. Com us podreu imaginar va sortir una llista de desitjos reals. Nosaltres no limitem el nombre de coses que poden demanar, simplement els diem que els Reis no ho poden portar tot i ens regalaran el que puguin.

Després arriba la difícil tasca dels pares i mares de triar allò que creiem més adient pels nostres fills/es. Nosaltres procurem que les joguines siguin de qualitat, que fomentin la imaginació i, sobretot, fugim de les joguines que fan sorolls i porten piles i botons. Ens decantem més per playmobils i legos, fets amb materials perdurables i resistents, o joguines de fusta que els permetin experimentar i crear. Aquest any hem descobert un taller artesanal de casa nostra que fa joguines de fusta precioses: es diuen Grapat i els hem trobat a través de la pàgina de Jugar i Jugar, un lloc molt interessant per a adquirir joguines boniques i de qualitat. Així que al més petit de casa els Reis li portaran un joc de preciós fet de forma artesanal i que té una infinitat de possibilitats de joc: els nins amb anelles i monedes de fusta.

nins2   nins fusta

Finalment us deixo un enllaç molt interessant on podeu trobar les 5 claus per escollir les joguines pels nostres fills. Un post preciós escrit per l’Aguamarina, de Demicasaalmundo.

BONA ENTRADA D’ANY I FELIÇ DIA DE REIS!!!